L’esperit del”Rogate”

St. Anibal M. Di Francia, l’esperit del”Rogate”

Per Didac Bertran

A tall de presentació

Veritablement estem vivint uns temps excepcionals. Uns temps en que l’home es llença, enfebrat, rere nous vedells d’or. Uns temps en els quals en són sistemàticament silenciades als mitjans de comunicació social les invitacions del Papa a l’oració i a treballar per la pau, contra la violència i en defensa dels oprimits. Uns temps on els drets dels més febles són trepitjats una i altra vegada en nom de vells ídols de nom modern. Uns temps on revifa, amb tota la seva força, la senzilla i carismàtica figura del P. Aníbal Maria Di Francia, un personatge que féu de l’oració i el servei als més pobres i marginats la raó de la seva vida.

Quan el dia 7 d’octubre de l’any 1990 el papa Joan Pau hi va beatificar el fundador dels Pares Rogacionistes i de les Filles del Diví Zel, no va fer més que proclamar a tot el món les virtuts heroiques d’un ésser exemplar. Possiblement l’expressió “virtuts heroiques” desvetlli en més d’un de nosaltres sentiments contraposats, sobretot en un període en que es critica durament la “mania” del Sant Pare de “fer sants”, oblidant que el seu objectiu no és pas el d’omplir fornícules buides amb imatges més o menys artístiques, sinó presentar a la humanitat dels nostres dies propostes de vida encoratjadores i estimulants, que serveixin de nord i guia per a les persones que estem navegant per aquest mar tempestuós que constitueix el desenvolupament històric en el llindar del tercer mil lenni. Així, doncs, quan el Papa ens parla de “virtuts heroiques” no ho fa pas com una cosa inabastable per al comú dels mortals, sinó com un exemple a seguir segons les nostres forces i talents.

És probable que, cronològicament parlant, el canonge sicilià ens pugui semblar una figura un xic llunyana, com una mena de peça de museu. Això no obstant, aquesta seria una falsa percepció, perquè el P. Aníbal viu i treballa entre nosaltres. Com escrivia el P. Giuseppe Magodi: “No ha mort, perquè és immortal allò que es construeix amb amor”.

Un boig per amor

El Beat Aníbal Maria Di Francia nasqué a Messina (Sicília) el 5 de juliol de 1851 i allí hi va morir l’1 de juny de 1927, després d’una vida esmerçada al servei del proïsme desvalgut i de demanar al Senyor enviés bons obrers a les seves messes.

Aníbal era fill d’una nobilíssima i benestant família messinesa i va heretar el títol de marqués de Santa Caterina dello Jonio. La seva infantesa no fou fàcil. La mort del seu pare, quan ell encara era molt petit, va fer que la seva mare hagués d’attendre l’administració del patrimoni familiar i Aníbal fou confiat a una vella tia, la qual li amargà l’existència amb les seves obsessiions i manies. El seu pas a l’internat dels Pares Cistercencs per a iniciar els seus estudis fou com un alliberament que es va acabar quan les propietats de l’orde foren incautades com a conseqüència de la convulsa situació política d’aquells anys en que Itàlia caminava vers la seva unitat.  La seva vocació religiosa el va dur pels viaranys del sacerdoci. El futur P. Aníbal va iniciar els seus estudis eclesiàstics l’any 1869 al seminari de la seva ciutat  del pas pel qual sempre en va guardar un bon record  i a l’any següent va obtenir el títol de mestre. Fou ordenat prevere el 16 de març de 1878. Quatre anys més tard fou designat canonge estatutari de l’Església catedral metropolitana de Messina.

Abans, però  quan era diaca , tindria un encontre que canviaria la seva vida. Un cec  possiblement fingit  li demana almoina. En altres ocasions, la cosa s’acabava deixant caure una moneda a la mà del captaire. Això no obstant, en aquella ocasió, el jove Aníbal percep alguna cosa i comença a parlar amb aquell home, també jove, anomenat Francesco Zancone, brut i esparracat. Poc s’imaginava que aquella conversa seria el seu camí de Damasc i el principi d’una obra que encara subsisteix.

 On vius?
 A Avignone.
 On cau això?
 Allà, per la Zaera.
 Saps les coses de Déu?
 Com he de saber les si ningú me les ensenya?
 Molt bé. Vindré a veure’t.

Els barris marginals són uns perfectes desconeguts per als habitants de les pròpies ciutats que envolten. I Avignone no era una excepció per al futur P. Aníbal. Quan, complint la promesa feta a Zancone, anà a visitar lo a Avignone li va caure l’ànima als peus: Allò era molt pitjor del que s’havia imaginat! Aquella gent vivia en condicions infrahumanes i ell ni tans sols hauria hostatjat un gos en aquells cataus que algú qualificava de “cases”.

Per al jove marquès i diaca, acostumat a moure’s en ambients distingits, a anar ben vestit, Avignone fou una revelació: la fam i la desesperació tenien allí el seu reialme. I es va entristir per l’esdevenidor que esperava a aquelles criatures que corrien entre els munts d’escombraries. Sense educació de cap mena, amb exemples constants de conductes detestables, no tenien cap altra sortida  si sobrevivien a les malalties i a la desnutrició  que la delinqüència o la prostitució. Aníbal es va compadir de tota aquella pobrisalla, futura carn de forca o de burdell. Aleshores va entendre perquè dir li a un “Ets d’Avignone!” era tant com dir li “malfactor” i va decidir que, amb l’ajut de Déu, hi tenia quelcom a fer allí.

Hauria estat molt fàcil fer se enrere. Un altre hauria fugit corrent. Però Aníbal estava fet de la fusta dels grans reformadors i no s’ho pensà dues vegades: allí era on Déu volia que desenvolupés la seva missió. No sabia pas quina, però la crida era clara i no es va espantar quan els caps d’aquella patuleia de lladres, prostitutes i falsos captaires li digueren que per a entendre’s amb aquella gentola calia un parell de caputxins amb la barba així de llarga i no pas un diaca barbamec. Fos com fos, si Déu volia que aquell esdevingués el terreny de la seva tasca pastoral ja li tiraria una mà, perquè el Senyor no demana impossibles. Això no obstant, quan va entrar en contacte amb la trista i esgarrifosa realitat del barri d’Avignone, tenia clar que engegaria a dida un magnífic esdevenidor per a dedicar se en cos i ànima a redimir aquell “bocí de terra maleïda”, poblat per “bèsties d’aparença humana”.

El P. Anibal Maria Di Francia fou un d’aquests “bojos per amor”, segons l’estil d’un sant Joan de Déu o d’un sant Joan Bosco, capaços de renunciar a tot per tal de seguir la crida de Déu. El que fos designat canonge quan només tenia trenta un anys semblava augurar una brillant carrera eclesiàstica, fins el punt que un dels seus parents pensava ja en comprar li la creu pectoral per a quan l’ordenessin bisbe i algú ja el veia cardenal. Però la seva dedicació a Avignone ho capgirà tot i és que quan Aníbal es comprometia en alguna cosa, ho feia a fons.

La seva tasca entre aquelles desferres humanes li valgueren les crítiques  sovint despietades  de la bona societat de Messina, la qual considerava que s’havia tornat boig, i fins i tot la dels seus companys preveres. La seva familia s’esglaiava de veure’l tornar cada dia menjat de polls i puces d’aquell indret.

Però el P. Aníbal era persistent, tenaç fins a l’exageració, i no es va deixar endur per consideracions mundanes. No va parar fins a fer Avignone habitable en tots els aspectes.

Quan els canonges de Messina reberen el privilegi de portar una faixa vermella i unes borles del mateix color al capell, va voler renunciar a la seva dignitat capitular. No podia anar vestit d’aquella menera en un lloc on el que calia era arremangar se. Va demanar a Monsenyor Guarino, arquebisbe de Messina, l’alliberès de les seves responsabilitats com a canonge per a poder dedicar se amb més intensitat a la seva labor en favor dels marginats, però el prelat no ho va acceptar i, a més, li va encomanar noves tasques.

Aníbal Maria Di Francia esdevingué un autèntic apòstol de la Caritat, un avançat de la promoció social, conscient de que no és pas possible predicar la Bona Nova a qui eixorda el soroll dels budells buits. La seva tasca en favor dels desvalguts va consistir en crear asils d’orfes, tallers, etc., on els infants abandonats rebessin una educació adequada i els pobres aprenguessin a guanyar se la vida honradament. Per al P. Aníbal “caritat” no era un sinònim d’almoina, sinó de posar als necessitats en condicions de viure sense que els calgués implorar la.

Després de molts d’anys de treball esgotador i de molta paciència acarant la incomprensió de tothom  fins i tot la d’aquells que rebien el seu generós ajut , el P. Aníbal va fer el”miracle” de convertir l’antic “bocí de terra maleïda” en un lloc on l’oració i el treball havien ocupat l’espai on temps enrere campàven la blasfèmia, la vagància i la és sòrdida delinqüència. Però no en va tenir prou amb això: li calgué reproduir la seva obra a moltíssims punts d’Itàlia, allí on hi havia algú necessitat de socors material i espiritual.

Un peoner

El P. Aníbal es va convertir en un especialista en treure temps al temps i també en saber esperar sense deixar d’actuar. Com a bon jugador d’escacs que era, sabia quin era el moviment precís que calia fer en cada ocasió. I així sorgiren orfanats, escoles, tallers de fusteria, de sabateria, impremtes… i sorgiren també la congregació de les Filles del Diví Zel i la dels Pares Rogacionistes.

Ni els terratrèmols  com el que va assolar Messina i va destruir bona part de la seva obra l’any 1908  l’aturaren. Tampoc el va aturar el sectarisme religiós de l’Ajuntament de Messina, ni tampoc foren obstacle insalvable les calúmnies que sempre cauen sobre els qui fan tasques que els altres ni tan sols gosen intentar.

El P. Aníbal fou un peoner del que avui anomenem Formació Professional. Entenia que aquesta era fonamental per a crear bones expectatives de futur a les persones que acollia.

Per altra banda, en aquesta era anomenada “de la comunicació” (més aviat s’hauria de dir “de la intoxicació informativa”), resulta curiós comprovar que el P. Aníbal fou un peoner de l’ús dels mitjans de comunicació social. La seva revista Dio e il Prossimo, per exemple, arribà a assolir una difussió de 800.000 exemplars mensuals, sense necessitat de recòrrer a temes morbosos ni entrar en agres pol_lèmiques, només amb la força dels seus escrits, generats per un cor net i generós, la qual cosa ens du a fer nos la següent pregunta, vist el lamentable panorama mediàtic actual: Qui ha dit que la veritat i l’altura de pensament no venen?  Fent un incís, cal dir que aquelles publicacions s’imprimien a la pròpia impremta d’Avignone, com un treball més dels que li permetien obtenir ingressos pera mantenir les seves obres.

I ja que em parlat de mitjans de comunicació, no estarà de més recordar que fou un bon periodista i un brillant articulista, habilitats que li permeteren defensar el Papa o els seus arquebisbes dels atacs sectarisde la premsa de l’època. Cal recordar també que fou director del periòdic La Parola Catòlica. A més, fou un notable poeta  recordem els seus Inni del Primo Luglio  que va posar la seva ploma i la seva inspiració al servei de l’edificació dels fidels.

El “Rogate”

I mentre s’entestava en treure del llot a les persones que vivien miserablement, l’animós canonge encara tenia forces per a posar en marxa una de les seves més clares percepcions: la pregària per les vocacions. En aquesta tasca  com ho feia sempre  s’hi va abocar de ple. El seu objectiu era comprometre tothom (clergues i laics) en el propòsit de demanar a Déu suscités nombroses vocacions sacerdotals. El P. Aníbal n’era plenament conscient que s’atansaven temps en els quals els seminaris romandrien buits davant el poc atractiu social del presbiterat entès com una “professió”.

Per Aníbal Maria Di Francia el sacerdoci era un compromís de fe, un servei a Déu i al proïsme amb una única preferència: els pobres, els indefensos i els marginats. Amb aquest objectiu, a les regles de les seves congregacions hi va afegir un quart vot als tradicionals de pobresa, obediència i castedat: l’oració per les vocacions, l’anomenat popularment “rogate”, expressió que deriva del manament de Crist: “Pregueu (“rogate”, en llatí) a l’amo del camp enviï obrers a le seves messes” (Mt 9,38 i Lc 20,2). Però no podem oblidar que el “rogate” és molt més que això: és tota una forma d’entendre la vida, apta per a ser seguida per tothom.

Un dels seus biògrafs deia que la vida del P. Aníbal fou tota oració. Ara bé, no podem oblidar que s’ha arribat a escriure que “per a un gran nombre dels nostres conciutadans Déu ha mort i, per tant, l’oració ha esdevingut cosa morta”. Aleshores, cal preguntar se com pot entendre’s avui l’esperit del “Rogate”, el qual gira al voltant, precisament, de l’oració.

Hi ha un llibre holandès titulat “Encara té sentit l’oració?”, l’autor del qual el resumeix amb aquestes paraules: “Pregueu i descobrireu que la pregària té sentit. No hi ha cap altre camí per a descobrir això si no és la mateixa oració”. Cal reconèixer que la resposta pot resultar una mica desorientadora, però es que actualment no es plantegen qüestions perifèriques sobre la pregària: es qüestiona el sentit mateix de l’oració.

Per altra banda, com diu el gran teòleg Robinson, a l’adreçar nos a Déu mitjançant la pregària ens arrisquem a posar el “tu” que no podem veure en lloc dels “tus” que ens estan collant i reclamant. En aquest cas, l’oració podria ser una fugida de la pròpia responsabilitat. L’oració, segons el pensament del P. Aníbal, cal entendre la sempre dins les relacions que hi ha entre Déu i nosaltres. D’acord amb el seu esperit, la prova i la garantia d’una genuïna orientació envers Déu està en la forma que acarem la nostra vida de cada dia, en la forma autèntica i honrada en que ens lliurem a les nostres tasques.

Hi ha una cita eloqüent de Schillenbeeck: “Per definició, la fe en Déu, per tal que tingui sentit des del punt de vista de l’home, únicament serà possible si la nostra realitat humana conté una referència real a Déu i aquesta referència és viscuda”. Segons el P. Aníbal, en la mesura en que ens mostrem sensibles a aquesta presència de Déu en el cor de l’experiència humana, estarem en condicions de fer pregària; fins  i tot si penséssim que és més important la intensitat del nostre lliurament personal. Això ens dóna una experiència de nosaltres mateixos en profunditat; és quelcom que ens meravella o ens fa pensar en el do immerescut.

Naturalitat

El P. Aníbal fou un apòstol d’allò que es diu de que “no n’hi ha prou de pregar, sinó que cal treballar”. Tanmateix, seria un radicalisme extremista dir que pregar amb les pròpies mans és l’única forma d’oració justificable avui i que el culte de l’amor al proïsme és l’única litúrgia vàlida. Aquesta actitud amaga, amb freqüència, una incapacitat de pregar, o el fet de no fer mai oració. S’accepta amb massa lleugeresa que tota la vida és oració, com també s’accepta que l’oració és sinònim de “petició”. La pregària de petició no té sentit si se situa dintre una relació causa efecte, és a dir, “et demano perquè em donis”. En canvi, té molt sentit si se situa dintre les relacions personals entre Déu i l’home. Mitjançant aquesta mena d’oració  la que propugnava el P. Aníbal , ens adrecem personalment a Déu en relació als afers de la nostra pròpia vida religiosa i la dels altres; així com també per a les nostres necessitats temporals, o bé per al futur del món. Com ho fariem amb un amic!

I molt sovint la nostra relació amb Déu no és pas d’amistat, sinó més aviat mercantil. Pretenem fer lo servir per atendre els nostres interessos. Si cerquem això, no ens estranyem que Déu no ens faci cas, encara que encenguem un bosc de ciris o ens ofeguem amb bafarades d’encens. A ningú no li agrada que l’utilitzin. I això ho tenia molt present el P. Aníbal.

Una anècdota viscuda ens permetrà explicar l’experiència de caire religiós, l’entendre l’amistat amb Déu. Es un episodi colpidor que palesa la naturalitat (que no vol dir manca de respecte) que ha de presidir les nostres relacions amb Ell. Molt sovint les grans lliçons ens les doen el humils, el que res no tenen i poden deixar se estimar. Els infants, per exemple, com que no tenen res, estimen de debó. Els rics creuen que tot es pot comprar i no creuen en la gratuïtat de l’amor. Una vegada estava un conegut escriptor resant a la capella del Santíssim d’una església quan va entrar una persona. Pel seu aspecte era un paleta que venia de la seva feina. L’home, amb la seva granota, bruta de guix, es va agenollar uns moments fent, pel que semblanva, una breu oració. Després, es va asseure, va treure de la seva butxaca un paquet de cigarretes i en va encendre una. L’escriptor es va escandalitzar: “On s’és vist  va pensar  fumar aquí!”. I el mateix pensament va tenir el rector d’aquella parròquia, el qual va anar  a renyar aquell home, tot dient li: “Què està fent vostè?”. I el paleta, amb una corprenedora senzillesa, va contestar: “Perdoni, senyor rector, però Déu és el meu amic, oi?” “Sí, és clar!, va dir el prevere. “Doncs, jo m’he dit: Mira, aniré a fumar me una cigarreta amb el meu amic i, de passada, l’hi explicaré les meves coses”. El sacerdot i l’autor quedaren bocabadts davant d’aquella resposta potser ingenua, però curulla de fe. Evidentment, no pretenem dir que ens n’anem de copes o a jugar a la botifarra al Santíssim, però creiem que hi ha tota una lliçó de profunda teologia en aquesta anècdota protagonitzada per una  persona a la qual potser tothom miraria amb una certa displicència.

L’esperit del P. Aníbal, el seu “rogate”, comporta aquesta naturalitat, aquesta confiança. L’escriptor C.S. Lewis deia amb el seu peculiar sentit de l’humor: “La major part de les persones miren Déu de la nateixa manaera que un pilot d’aviació mira el seu paracaigudes: el té preparat i a punt per si el necessita, però confia en que no li farà falta”. Però, ben mirat… I tant que el necessitem!

La Providència

El P. Aníbal creia molt en la Providència divina. Es pot ben dir que aquesta creença fou el motor de la seva activitat. Ara bé, la fe en la Providència no en té res de passiva. Implica una iniciativa personal. Creure en la Providència inclou, al mateix temps, un aspecte d’acceptació i un aspecte de compromís i d’iniciativa. És, en primer lloc, acceptar les situacions concretes de la vida, independents de la voluntat, i intentar redreçar les segons els designis de Déu. És clar que, per assolir això, s’ha de tenir el cor net i l’ànim ben disposat per afrontar el que sigui.

I pel que fa a les estructures del món?… En primer lloc, acceptar les; però, després, fer el possible per a netejar les o… fer el possible per tal que no s’embrutin. Aquest era el tarannà del nostrecanonge.

Ara bé, això no obstant, aquest camí hem de fer lo amb Ell. És allò que diu sant Pere a la seva primera carta: “Poseu a sobre d’Ell totes
les vostres recances, ja que té cura de vosaltres”. El P. Aníbal ho experimentà en nombroses ocasions. Amb motiu del terratrèmol, de la I Guerra Mundial o de la conflictiva situació social dels anys 20 moltes vegades va semblar que havia arribat la darrera hora per a les institucions fundades per l’animós canonge, les quals acolien centenars d’infants i adolescents d’ambdós sexes. Però mai els va mancar el pa. El treball incansable del P. Aníbal i la seva devoció pel Sagrat Cor de Jesús, la Mare de Déu i sant Josep feren miracles.

Per altra banda, no li foren estalviades situacions doloroses al futur Beat. Quan, després de molt d’esforç va aconseguir que l’antic horrible barri d’Avignone esdevingués un paratge modèlic, algú es va encarregar d’escorcollar vells papers per atrobar hi defectes de forma i impugnar els títols de propietat del P. Anibal. Els antics propietaris d’aquell lloc infecte, als quals el canonge havia pagat sumes enormes, volien aprofitar se’n del seu sanejament i poder especular amb un lloc envejable. Després d’un llarg via crucis pels jutjats,l’afer va arribar alSuprem que va donar la raó al P. Aníbal. Curiosament, els antics propietaris  els marquesos d’Avignone , amb greus dificultats econòmiques, foren ajudats discretament però eficaç pel Di Francia. Fins i tot el seu adversari més aferrissat fou atés personalment pel P. Anibal a la seva darrera hora.

De totes les moltes proves que va haver de superar, la més dura fou quan la seva obra  tant les congregacions, com els orfanats, tallers, etc.  va estar a punt de ser suprimida l’any 1926 per l’autoritat eclesiàstica arran d’unes calumnioses acusacions que trobaren ressó en altes instàncies. La humilitat del Fundador, la seva inquebrantable fidelitat al’Església, el zel religiós que traspuava, la recta administració de tots els bens materials, i el seu indiscutible amor als pobres i desvalguts impressionaren al Visitador que venia amb instruccions de liquidar la tasca d’anys i anys d’esforç i dedicació. El Visitador s’adonà que tenia davant seu un sant i va recomanar que es continués i es recol`zés decididament la tasca començada a Avignone quaranta vuit anys abans.  

L’obra del P. Aníbal, avui

Actualment, l’obra impulsada pel P. Aníbal subsisteix sota la forma d’escoles, hospitals, centres de nutrició, etc., i es difon sense rebutjar posar els avenços de la moderna teconologia al servei dels qui pateixen: aquest és el cas de la seva presència a Internet o del “Telèfon de l’Amistat” i amb el qual els Pares Rogacionistes atenen munió de peticions d’ajut moral o material, tasca en la qual compten amb un nombrós grup de col_laboradors laics de les més variades professions.

En el món actual, l’obra del P. Aníbal és també plenament vigent. Milions de persones pateixen greus injustícies. El P. Aníbal ens recorda que fóra inútil intentar apropar nos a Déu, si féssim el sord al clamor d’aquella munió. Aquest clam fa nosa i els homes intentem ofegar lo. El neguem, el desfigurem, l’oblidem, l’expliquem. Però, malgrat totes aquestes defenses, continuen trucant a les nostres portes. L’actitud que prendrem davant aquests germans nostres  ens diu el beat Aníbal , és l’actitud amb la qual Déu ens mirarà quan intentem presentar nos davant seu. Insatisfets perquè no en sabem prou d’estimar, hem de procurar assumir el dolor dels homes perquè Déu mateix ens  obri les portes del seu reconeixement. Assumir lo de la manera que puguem i en el grau que puguem. Ningú no ens demanarà mai més d’allò que és al nostre abast, però tampoc ningú no s’acontentarà amb menys. I, d’una manera  o d’altra, tots podem assumir el dolor dels homes, com ho va fer el P. Aníbal..

Si assumim l’esperit del “Rogate”, aquest serà un prendre consciència constantment de la realitat de Déu. Pensarem en Déu, parlarem de Déu. És impossible que tot plegat no esdevingui pregària. I pregària, segons el P. Aníbal Maria Di Francia, és la resposta de l’home quan té consciència viva, profunda i actual de la realitat de Déu en Déu mateix, en els altres (homes, coses i esdeveniments) i en si mateix.

Uns darrers mots sobre el “Rogate”

La veritat és que resulta molt difícil explicar, en poques paraules, l’esperit del “rogate” del P. Aníbal. És una mica la disposició de fer el que calgui segons el lloc i el temps on vivim. Fidels a aquesta idea, els seus filles i filles espirituals segueixen les seves propostes als indrets més diferenciats del món: Itàlia, Espanya, Estats Units, Argentina, Mèxic, Brasil, Urugguay, Rwanda, India, Filipines, etc. Aquest països saben de la seva tasca en favor dels marginats de tota mena: orfes, drogadictes, empresonats, etc. Els Rogacionistes i les Filles del Diví Zel desenvolupen una immensa labor de promoció, adequada a les necessitats i característiques de cada indret; sense oblidar, naturalment, una de les santes “obsessions” del seu fundador: resar perquè sorgeixin nombroses persones que escoltin la crida de Crist i la segueixin. Aquesta idea va moure al papa Pau VI a instaurar l’any 1964 la “Diada Mundial de pregària per les vocacions”.

En certa manera, tots en som  o hauríen de ser ho  “rogacionistes”. La pregària vocacional, segons el P. Aníbal, no s’ha d’entendre exclussivament en el sentit de pregar perquè hi hagi més sacerdots, tot i essent molt important aquest aspecte. També hem de pregar per la familia, el primer i millor seminari, la qual és objecte en els nostres dies de cosntants atacs  per part d’uns poders que tenen quelcom de dimoníac. En aquest sentit s’ha d’entendre també l’afany del bon canonge sicilià per implantar una veritable educació cristiana capaç de formar homes i dones de fe ferma i ben fonamentada i dotats d’un bon nivell cultural i capacitats professionalment. Pietat, cultura i treball van de la mà en el pensament del P. Aníbal. Sobre aquestes bases, la institució familiar és més sòlida i pot esdevenir bressol de vocacions.

                                                     Didac Bertran

CRONOLOGIA FONAMENTAL

5 de juliol de 1851.  Neix a Messina Anibal Maria Di Francioa, tercer dels quatre fills del Cavaliere Francesco Di Francia i de la Nobildonna Anna Toscano.

7 de juliol de 1851.  És batejat a l’església de Santa Maria della Provvidenza, a Messina.

23 d’octubre de 1852.  Queda orfe de pare.

1868.  Intueix la necessitat de pregar per les vocacions, intuició reforçada en descobrir aquest manament als evangelis de sant Mateu ide sant Lluc.

Novembre de 1869.  Publica el llibre de poesies Primi Versi.

8 de desembre de 1869.  Juntament amb elseu germà Francesc vesteix l’hàbit eclesiàstic a l’església de San Francesco all’Immacolata, de Messina.

16 de gener de 1870.  Fa la seva primera predicació a l’església de San Nicolò dei Cuochi, a Messina, sobre el tema “Maria Santíssima de la Providència”.

26 d’agost de 1870.  Obté el títol de mestre.

Maig de 1876.  Introdueix a Messina la devoció per la Mare de Déu de Lourdes.

26 de maig de 1877.  És ordenat diaca a l’església de Montevergine per Mons. G. Guarino, arquebisbe de Messina.

3 de març de 1878.  Té lloc la trobada amb el captaire Francesco Zancone, la qual li canviarà la vida.

Març de 1878.  Comença la seva tasca de proomoció humana,social i cristiana al barri d’Avignone.

16 de març de 1878.  És ordenat prevere perMons.Guarinoa l’església “dello Spirito Santo”, de Messina.

19 de març de 1881.  Per primer cop es celebra una eucaristia al barri d’Avignone. El P. Aníbal ho fa envoltat dels pobres residents emn aquellindret i a la capella que ha bastit, dedicada al Sagrat Cor de Jesús.

Desembre de 1881.  És nomenat director del periòdic La Parola Cattolica.

12 de gener de 1882.  Mons. Guarino el designa Canonge estatutari de la catedral de Messina.

8 de setembre de 1882.  Funda el primer orfanat femení.

4 de novembre de 1883.  Funda el primer orfanat masculí.

Novembre de 1884.  Instal•la la primera impremta, així com el primer taller de sastreria i de sabateria, per tal d’ensenyar un ofici als orfes.

Gener de 1885.  Imprimeix a la seva impremta la primera oració per a obtenir “bons obrers”.

19 de març de 1887.  Ingressen al noviciat les quatre primeres noies, amb les qual s’iniocia la Congregació de les Filles del Diví Zel.

1 de juliol de 1887.  Institueix la festa del 1r de juliol a les seves congregacions, tot recordant el primer aniversari de la primera exposició del Santíssim entre els pobres del barri d’Avignone.

Octubre de 1887.  Institueix el Pa de Sant Antoni per als orfes del barri d’Avignoneamb motiu de l’epidèmia del còlera.

16 de maig de 1897.  Imposició de l’hàbit religiós als tres primers germans i inici de la Congregació dels Rogacionistes.

22 de novembre de 1897.  Institueix la Sacra Alleanza per a fomentar entre els bisbes, els preveres i els religiosos la pregària per les vocacions.

8 de desembre de 1900.  Institueix la Pia Unione della Rogazione Evangelica per a difondre entre els fidels la pregària per les vocacions.

14 de setembre de 1901.  Mons. Letterio D’Arrigo, arquebisbe de Messina, signa el decret que dóna el nom definitiu de Filles del Diví Zel del Cor de Jesús i de Rogacionistes del Cor de Jesús a les congregacions femenina i masculina, respectivament.

12 de gener de 1902.  Inaugura l’orfanat femení de Taormina (Messina).

20 d’abril de 1904.  El papa Píus X el rep en audiència i beneix lesseves obres.

26 de juny de 1908.  Inicia la publicació de la revista Dio e il Prossimo. Arribarà a assolir una difussió de 800.000 exemplars.

28 de desembre de 1908.  El terratrèmol deMessina causa tretze morts a l’institut femení “Spirito Santo”.

4 d’abril de 1909.  Inaugura l’orfanat femení d’Òria (Brindisi).

28 de setembre de 1909.  Inaugura l’orfanat masculí d’Òria (Brindisi).

1 de juliol de 1910.  S’inaugura a Messina l’esglèsia regalada pelpapa Píus X. És la primera dedicada a l’oració per les vocacions que serà destruïda per un incendi l’any 1919.

4 de maig de 1921.  És rebut en audiència pel papa Benet XV, el qual s’inscriu com a soci de la Pia Unione della Rogazione Evangelica.

22 d’abril de 1923.  Professió perpetua del P. Aníbal, juntament amb alguns religiosos rogacionistes.

6 d’agost de 1926.  Mons. Angelo Paino, arquebisbe de Messina, aprova definitivament les dues congregacions fundades pel P. Anibal.

1 de juny de 1927.  A 2/4 de 7 del matí lliura la sevaànimaa Déu a la residència de Guardia (Messina).

4 de juny de 1927.  L’enterrament del P.Aníbal a Messina és una apoteosi popular. Per tot arreu sonen crits de “El sant, dorm”.

21 d’abril de 1945.  Mons. Angelo Paino enceta elprocès informatiu diocesà, previ a la causa de beatificació i canonització del P.Aníbal.

18 de maig de 1974.  El papa Pau VI aprova els escrits del P.Anibal, examinats per una comissió de Censors Teòlegs.

20 de novembre de 1987.  El Tribunal eclesiàstic de Guaxupé (Brasil), presidit per Mons. José Alberto Lopes de Castro Pinto, tanca el procès sobre el pressumpte miracle atribuit a la intercessió del P.Anibal i declara miraculosa la guarició de la jove Gleida Ferreira Danese. La Comissió mèdica designada pel Vaticà ho confirma el 14 de juliol de 1990.

7 d’octubre de 1990.  El papa Joan Pau II proclama Beat al P.Anibal Maria Di Francia.

16 de maig de 2004,- El papa Joan Pau II proclama Sant al P. Anibal Maria
Di Francia, en el curs d’una cerimònia celebrada a la Plaça de Sant Pere,al Vaticà.

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

ANÒNIM.  Il Servo di Dio Annibale Maria Di Francia. Roma, 1951.

ANÒNIM (Traducció al castellà de Pedro Abelló).  Padre  Aníbal Difrancia. Messina, 198O.

ANÒNIM.  Lettere del Padre. 2 vols. Pàdua, 1965.

ANÒNIM.  Cosí pregava il Padre. Roma, 1977.

ANÒNIM.  Antologia rogazionista dagli scritti del Padre Fondatore. Pàdua, 1961.

BERTRAN, DIDAC.  Cinco columnas en primera. En busca de Aníbal Mª Di Francia. Editrice Rogate. Roma, 1990.

BORZOMATI, PIETRO.  “Annibale M. Di Francia e la pietà meridionale”, en Studium (pags. 319 336). Roma, 1984.

BORZOMATI, PIETRO.  “La “via meridionale” alla santità: Annibale Di Francia”, en Jesus (pags. 44 46). Milà, 1989.

CENTRO DI SPIRITUALITÀ ROGATE.  Triduo di Riparazione a Gesú Sacramentato per gli ultimi tre giorni de Carnevale. Morlupo, 199O.

CONGREGATIO PRO CAUSIS SANCTORUM.  Hannibalis Mariae Di Francia (Positio super Virtutibus). Vols. I y II. Roma, 1988.

DI FRANCIA, ANIBAL.  Fede e Poesia. Òria, 1926.

DI FRANCIA, ANIBAL..  Gli Inni del Primo Luglio. Mesina, 194O. Reedición: Roma, 1987.

DRAGO, CARMELO.  Il Padre. Frammenti di vita quotidiana. Editrice Rogate. Roma, 1995.

PAPASOGLI, GIORGIO Y TADDEI, TELIO.  Annibale Maria Di Francia. Marietti. Torí, 1958.

PATRON, E.  Father Hannibal Mary Di Francia. The Servant of God. Manila, 1983.

PRONZATO, ALESSANDRO.  … Non hanno più pane. Gribaudi. Torí, 1977.

PRONZATO, ALESSANDRO.  …No tienen pan (traducció de Felicita Di Fidio i Didac Bertran). Ciudad Nueva. Madrid, 1993.

SANTORO, DDOMENICO SERAFINO.  Breve Profilo Storico della Congregazioni dei Rogazionisti. Roma, 1985.

SCELZO, ANGELO.  Padre Annibale M. DI Francia. Una vita copiata dal Vangelo. Editrice Rogate. Roma, 1990.

TUSINO, TEODORO.  Non disse mai no. Edizioni Paoline. Roma, 1966.

TUSINO, TEODORO.  L’ànima del Padre (Testimonianze). Roma, 1973.

VITALE, FRANCESCO.  Il canonico Annibale Maria Di Francia nella vita e nelle opere. Messina, 1939.

0 comentarios

Dejar un comentario

¿Quieres unirte a la conversación?
Siéntete libre de contribuir

Deja un comentario

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *