PARROQUIA DE SANT COSME I SANT DAMIÀ

BREU APROXIMACIÓ ALS PATRONS DE MOLNÀS

per Didac Bertran

Qui eren Sant Cosme I Sant Damià?

Segons Sant Gregori de Tours, els dos germans Cosme i Damià, el record dels quals celebra l’Església catòlica el dia 26 de setembre, nasqueren a l’Aràbia, en el si d’una família cristiana, vers la primera meitat del segle III.

Varen estudiar medicina a Síria i s’establiren després a la ciutat d’Egea (l’actual població turca d’Ayas, prop d’Ankara). Exerciren la seva professió mèdica per amor de Déu, sense cobrar mai als malalts, per la cual cosa reberen el nom

La seva habilitat professional era molt gran, però més gran era la confiança que transmetien als pacients i no hi havia cap malaltia que es resistís a les seves encertades prescripcions mèdiques. No cal dir que moltes guaricions foren considerades miraculoses. El poble els estimava i respectava com a éssers extraordinaris. La seva bondat i generositat, junt amb els guariments que obtenien, feren que molta gent acabés professant la seva fe en Crist, que ells proclamaven sense por en aquells temps difícils. Els cristians els tenien per sants i els pagans per poderosos i benèfics fetillers.

Quan es va produir la persecució contra els cristians decretada pels emperadors Diocelcià i Maximià, el prefecte Lísies fou l’encarregat de fer executar el manament imperial contra els seguidors de Crist a Egea. En arribar a la població i en assabentar-se de l’existencia de dos famosos metges cristians, va fer-los comparèixer davant seu, amenaçant-los amb tortures esgarrifoses si no renunciaven a les seves creences. Cosme i Damià confessaren la seva fe intrèpidament durant l’interrogatori i es negaren a adorar els deus pagans. La negativa els va me-nar a mans dels botxins, que començaren el seu sinistre ofici amb suplicis on no se sap què brilla més: si la crueltat del tirà o la providència de Déu envers els seus seguidors.

El Martirologi romà diu el que segueix: A Egea, ciutat de l’Àsia Menor, els dos sants germans Cosme i Damià, en la persecució de Dioclecià, patiren diversos turments, ja que després d’haver estat carregats de cadenas i empresonats, foren passats per l’aigua i pel foc, crucificats i tot seguit assagetats, sense experimentar dany per la protecció divina. Acabaren essent decapitats vers l’any 300.

Entre la història i la llegenda

Les Actes martirials tenen, al començament, tot l’aspecte d’esser autèntiques, però també s’aprecia que foren augmentades amb elements llegendaris, dels quals també s’en fa ressò Teodoret al segle V, en la més antiga de les referencies que ens ha arribat, a banda de les esmentades actes.

Per la seva banda, Giacoppo de Voràgine, arquebisbe de Gènova i autor de la Llegenda àurea, va escriure que les fletxes que els dispararen foren desviades per l’aire i travessaren els seus botxins.

Segons els bolandistes aquests esdeveniments tingueren lloc l’any 287 i expliquen que Cosme i Damià foren assotats, tirats al mar lligats de peus i mans per tal que s’ofeguessin, posats a la foguera, desconjuntats al cavall de tortura, lligats a la creu, apedregats i assagetats. Diuen també que de tots aquests suplicis foren deslliurats il·lesos pel poder diví i que només la destral del botxins, escapçant-los, va posar final a tan gloriós combat. Moriren amb ells tres germans seus: Àntim, Leonci i Euprepi. Tots plegats foren enterrats pels cristians d’Egea i, posteriorment, varen ésser traslladats a Roma, ciutat des d’on la devoció pels dos sants aviat es va escampar per tot el Lazio.

Malgrat els elements llegendaris que envolten el seu martiri, el que sí és cert és que donaren la seva vida per Crist i que passaren per aquest món fent el bé, exercint la seva professió de la manera més noble i desinteressada. Una altra cosa que és fora de dubte és que el culte als Sant Metges es va estendre ràpidament per tot l’Orient i, des de Constantinoble (més tard Bizanci i actualment Istanbul) va passar també molt aviat, possiblement amb les seves relíquies, a Roma i a tot l’Occident gràcies a la fama dels miracles que es produïen en el seu sepulcre. El mateix Sant Gregori de Tours, al seu llibre De gloria Martyrum, ens explica que els dos germans bessons Cosme i Damià, metges de professió, després que es feren cristians, espantaven les malalties pel mèrit de les seves virtuts i la intercessió de les seves oracions…; coronats després de diversos martiris, s’aplegaren al cel i fan nombrosos miracles. Perquè, si algun malalt acudeix a resar sobre la seva tomba, al moment obté la guarició. Molts conten també que aquests sants a’apareixen en somnis als malalts, indicant-los el que cal fer per assolir el guariments dels seus mals, i tan bon punt ho fan, es guareixen. Sobre tot això he sentit referir moltes coses que serien molt llargues de contar, tot considerant que ja n’hi ha prou amb el que us he dit.

Cal afegir que l’acta número 4 del II Concili ecumènic de Nicea es fa ressò d’alguns d’aquests miracles. D’altres, com ara el de extracció d’una serp del coll d’un ancià, foren element d’inspiració de diversos artistes medievals.

Un culte ràpidament estès

En una època ben propera a la mort de Sant Cosme i Sant Damià els foren dedicades esglésies a la pròpia Egea – d’on sembla va sortir la llegenda àrab que recolliren els santorals de l’Edat Mitjana –, a Bizona (antiga ciutat de l’actual Federació Russa) i a Tessalònica (Grècia).

El papa Símacus (498-514) els va consagrar un oratori al Mont Esquilí, a Roma; Sant Fèlix IV, vers el 530, els va dedicar un temple a la Via Sacra, transformant dos edificis antics, on va traslladar les seves relíquies. Aquesta basílica s’alçà aprofitant part del vell temple de Ròmul, fundador de Roma, i actualment és títol cardenalici. Per altra banda, el seu nom entrà en el canon de la missa.

En la inscripció de Sant Fèlix IV, que encara existeix el peu de formós mosaic de l’absis de l’església romana que els va dedicar, es pot llegir en grans lletres d’or: L’aula de Déu, en la seva bellesa de mosaics, brilla ara més esplèndida de la fe i la dedicació als dos metges que assoliren el martiri, metges que són per al poble esperança segura de salut. Cal dir també que és molt probable que la data del 26 de setembre en la qual es celebra el record dels sants tingui a veure amb la dedicació de la basílica ubicada al Fòrum romà.

Els temples esmentats no foren els únics que es bastiren en l’antigor. Sembla ser que ja en segle V els tingueren a diverses poblacions de l’antiga comarca de la Pamfília (l’actual provincia turca d’Antalya) i també a Constantinoble i a l’antiga Cyra (prop de l’actual ciutat siriana d’Alep), on segons algunes tradicions va tenir lloc el seu martiri, si més no així ho refereix l’escriptor i teòleg Teodoret, el qual fou bisbe d’aquella població. En aquell mateix segle, segons Procopi de Cesarea, l’emperador bizantí Justinià, agraït per unes guaricions, els va dedicar altres dos temples a Constantinoble, urbs que acabaria tenint quatre esglésies dedicades als Sants Metges.

Cal dir, per l’altra banda, que ja l’any 457 eren els patrons de l’Hospital d’Edessa (l’actual ciutat turca d’Urfa), que fou restaurat i protegit per l’emperador Justinià. Per aquell temps eren venerats a Jerusalem i a tota la Mesopotàmia (l’actual Iraq). Sant Sabas (439-531), el gran abat i reformador de la vida monacal a Palestina, va fer contruir una basílica en honor dels Sants Metges a l’antiga Mutaisca (a la regió turca de la Capadòcia), en el solar de la casa dels seus propis pares. A més a més, el calendari copte parla d’un altre temple a Egipte.

A Occident els primers temples dedicats als Sants Metges, a banda de Roma, es troben a Càller (Sardenya) i a Còrdova. Per altra part, els dos sants estan representats als mosaics de la catedral de Ravenna (Itàlia) dels segles VI i VII a Roma arribaren a tenir deu esglésies.

No cal dir que la major part d’aquests temples (sobretot dels situats a l’actual Turquia) ni en queda ni el record.

Per altra banda, cal dir que, arran l’arribada de les seves relíquies des de Jerusalem al segle XII, on gaudiren de gran devoció fou a França. A Luzarches i a París les esglésies foren ben aviat centres de pelegrinatge. La de París va esdevenir la seu de la famosa Germandat de Sant Cosme i Sant Damià, la qual posteriorment es va convertir en Col·legi de Cirurgia, institució que durant molt temps fou l’única escola quirúrgica d’Europa i que, un cop per setmana, tenia per costum fer visites gratuïtes als malalts, tot recordant el que feien els Sants Metges.

El culte a casa nostra

A Catalunya han estat objecte de veneració almenys des del segle VII, segons l’Oracional visigòtic, joia de la litúrgia procedent de la catedral de Tarragona i conservat a Verona (Itàlia), on el va dur l’arquebisbe Sant Pròsper, tot fugint dels sarraïns.

Els foren dedicats també alguns santuaris, com els de Correà (Berguedà), Begudà (Garrotxa) i Castellfollit de Riubregós (Anoia). Als segles XV i XVI foren representats en diversos retaules, com en l’atribuït a Bernat Martorell a la catedral de Barcelona, al bancal del retaule de Sant Abdó i Sant Senén de Jaume Huguet a Terrassa, o al dels Alegret a Cervera (1572). No oblidem tampoc les seves delicioses representacions al retaule barroc de la seva capella de la catedral tarragonina. També tenen una ermita dedicada a Sarral (Conca de Barberà).

Ja en l’àmbit nord-català i valencià – i que en tinguem notícia –tenen dedicada la capella de l’Allau (Vallespir) i són representats al retaule de l’església de Serdinyà (Conflent) i a la de Sant Agustí a Alzira (Ribera Alta).

El culte al Molnàs

Pel que fa al Molnàs, la parròquia els hi es dedicada. Sobre l’actual església, seguint el criteri d’il·lustres historiadors, podem conjecturar que fou bastida sobre l’antic temple alçat, posiblement al segle XIII, prop del castell. Sembla ser que l’actual construcció és del segle XVI, amb elements molt més antics i està dedicada, igual que l’anterior església, a Sant Cosme i a Sant Damià. Aquesta dedicació sembla ser que es va produir durant la segona meitat del segle XIV, com a agraïment per haver-se deslliurat el lloc d’una pesta per la intercessió d’aquells sants metges.

El Dr. Pere Batlle, canonge que fou de la Seu tarragonina, a Las pinturas góticas de la catedral de Tarragona y de su Museo Diocesano, ens parla d’una de les peces més importants del Museu catedralici com a procedent del temple del Molnàs. Es tracta d’un fragment de retaule, amb les imatges de Sant Cosme i Sant Damià, que té unes dimensions de 1’36 X 0’58m. És una pintura al tremp de clara d’ou sobre fusta, amb el fons policrom i amb nimbes d’or. Aquesta obra, de pintor anònim, però de molt bona mà, fou realitzada a les darreries del segle XV. Sembla ser que va estar al Molnàs fins l’any 1914 en què va passar a formar part de les col·leccions del Museu Diocesà.

De relíquies, patronatges i fires

Sant Cosme i Sant Damià no escaparen al costum de trossejar les despulles dels màrtirs per a repartir-les allà on eren venerats. Les seves relíquies, dipositades primer a Roma, foren dividides entre diferents ciutat europees. L’església de Sant Llorenç, de Florència, conserva restes dels Sants Metges en un preciós reliquiari del segle XV i l’any 1649 la ciutat de Munic va rebre amb gran solemnitat els caps d’ambdós màrtirs i altres ossos dels Anàrgiros, que foren dipositats a la sumptuosa església de Sant Miquel.

La devoció per Sant Cosme i Sant Damià, segons el ja Oracional  visigòtic de Verona, estava fermament arrelada a la vella pell de brau ibèrica.

Son moltes les poblacions que els tenen per patrons, com, per exemple, El Prat de Llobregat (Barcelonès); Poza de la Sal (Burgos), on conserven relíquies dels dos Sants Metges; o Arnedo (Rioja). També fan importants celebracions a Covarrubias (Burgos),amb una famosa processó pel claustre de la seva col·legiata; Hontoria del Pilar (Burgos) i Cortes de Baza (Granada).

També se celebran dues importants fires de productes alimentaris on alguns autors hi veuen una reminiscència de les prescripcions dels Sants Metges, ja que a la de Bayona (Pontevedra) els protagonistes de les esmentades fires són les nous i la mel, les quals, en èpoques antigues, eren cosiderades medicines i sens dubte els Sants Metges les tindrien presents en algunes de les seves receptes, ja que les fulles del noguer tenen unes reconegudes propietats astringents, vermífugues i vulneràries (és a dir, per a curar nafres). El mateix es pot dir de la fira que es fa a Mieres (Astúries) on es poden comprar les famoses “casadielles”, una mens de pastes ensucrades que antigament havien estat la base d’una composició medicinal per a combatre l’afebliment i l’inapetència, així com les avellanes, les pomes i la sidra dolça. Cal recordar que, a més del fruit, les fulles fresques de l’avellaner en decocció ajudaven a cicatritzar nafres i úlceres, mentre que l’escorça bullida servia per aturar la diarrea. Pel que fa a les pomes a les farmacopees antigues els eren reconegudes propietats molt variedes – les quals també reconeix la Medicina moderna – com ara les laxants, pectorals, emol·lients i febrífugues segons com es prenguin.

La simbologia

La iconografia presenta els sants germans vestits com anaven els metges segons les modes de les diferents èpoques, portant les palmes martirials i, sovint, amb una fiola (flacó utilitzat en medicina), una àmfora, una copa, un picamà de morter, un morter o una caixa de medicines.

Segons la simbologia més habitual, les palmes dels màrtirs representen la resurrecció de Jesucrist en acabar el drama del Calvari i signifiquen victòria, ascensió, regeneració i immortalitat. La fiola i l’àmfora, a més d’estris de metge, són recipients i, per tant, hom els associa a la imatge del Grial, representat per la copa que conté elements de salvació. A vegades surt una serp de la copa, la qual cosa significa que conté l’essència de la saviesa. Per la seva banda, el picamà i el morter, que feien servir els antics metges i apotecaris per a compondre les seves fórmules magistrals, és un signe d’unió entre les coses del cel i de la terra que fa allunyar les malalties. La caixa de les medicines, ultra ésser l’atribut dels metges, és també un símbol d’allò que tanca i separa del món allò que és fràgil, preciós o temible, esdevenint un element protector.

Sant Cosme i Sant Damià i l’art

Les representacions iconogràfiques dels Sants Metges són molt antigues. A més dels mosaics que es conserven a Ravenna i a Roma, tenim la referència que Sant Isidor de Sevilla (560-636) tenia col·locades les seves imatges a llocs preferents de casa seva.

La devoció per Sant Cosme i Sant Damià va tenir un gran increment, sobretot a Florència, on la família dels Medici els va tenir per patrons en virtut de la coincidència del seu cognom amb la professió dels màrtirs. No oblidem que medici en italià vol dir ‘metges’. A més a més de portar el seu nom, alguns membres d’aquella poderosa nissaga florentina varen encarregar a artistes de fama com ara Filippo Lippi, Fra Angèlico o Rafael els seus retrats en companyia dels sants. Cal dir que la proliferació d’imatges va consolidar la imatgeria dels sants amb la rica parafernalia dels metges, apotecaris i cirurgians renaixentistes amb la qual han arribat fins als nostres dies.

En aquest sentit, a la pintura francesa, flamenca i espanyola, un dels miracles més difosos és el que realitzaren post mortem quan sembla ser que substituïren el sagristà de la seva església romana una cama gangrenada per la d’un home negre que acabava de morir.

Cal dir també que en el camp de la literatura, Sant Aldhelm, bisbe de Sherbourne (Anglaterra) va cantar, ja en el segle VII, el seu martiri en elegants versos hexàmetres.

Per altra banda, les vides dels Sants Metges han donat tema a infinitat de goigs, entre els quals convé remarcar especialment els rossellonesos de Miquel Ribes.

També el teatre ha dedicat la seva atenció a Sant Cosme i Sant Damià. El màxim exponent d’aquesta producció teatral és la Famosa tragèdia a ells dedicada, una obra anònima rossellonesa de l’any 1797.

Una llegenda catalana

Segons el gran folklorista català Amades, una tradició barcelonina els suposa fills de las nostra ciutat i del carrer encara avui dit “dels Metges”, d’una casa que s’escau davant del carrer de N’Ermengol, en la façana de la qual hi ha una capelleta on es veneren aquests sants. Afegeix la llegenda que, aleshores de la invasió mora, els Santa Metges posaren en joc tot llur saber en medicina i que, més que guarir, gairebé ressuscitaven tots els ferits per causa de la lluita. Els moros els van prendre gran quimera i van proposar-se matar-los així que els trobessin. Una vegada que els moros els perseguien, en arribar al poble de Cellers, els sarraïns ja gairebé els atrapaven, però els dos sants, sense perdre la serenitat, en arribar al peu d’un cingle, van esperonar llur cavall, el qual fer un bot tan fort per damunt de la vall, que va saltar al cim de la muntanya d’enfront. L’estrebada i la caiguda d’aquell cavall van ser tan fortes, que encara avui, arran del cingle d’on van saltar i d’on van tocar terra, es veuen marcades les empremtes de les ferradures, i la gent coniex aquell abisme pel Salt dels Sants Metges.

Patrons dels metges

També segons Amades, els oficis que exercien la medicina tenien els Sants Metges per patrons i advocats. Els veneraren els metges, els cirurgians i els barbers […] Antigament, els metges, en tal dia com avui, no visitaven per tal de celebrar millor la feste de llurs patrons. Només ho feien en casos de gravetat molt extrema i excepcional. Hi havia la creença que en tal dia no es moria cap malalt, i encara menys com a resultat de no haver estat degudament visitat avui. Els Sants Metges els protegien i feien més pels malalts del que haurien pogut fer els físics activament i directa. Hom deia que els apotecaris, per associar-se a la festa de llurs companys, els metges, servien de franc les medicines que receptaven el dia d’avui […] Com una extensió de la festa dels metges, també en feien els estudiants de medicina, que en aquell temps eren qualificats de cigonyes. Es lliuraven a grans gresques i gatzares, i n’era escenari el pati de l’Hospital de la Santa Creu (de Barcelona). Proveïts de xeringues i de bacins de mides gegants, oferien administrar els seus serveis a tothom que hi passava, molt especialment a les donzelles. Omplien les xeringues amb aigua del pou de vora de la farmàcia o de la font de davant del departament dels alienats, i remullaven els passants, enmig de molta broma i bullícia.

Encara avui persisteix a Barcelona la Germandat Mèdicofarmacèutica de Sant Cosme i Sant Damià, així com algunes “Asociaciones Médicas de San Cosme y San Damián” arreu de l’Estat.