HISTORIA DE LA PARROQUIA

ALGUNES NOTES SOBRE L’ESGLÉSIA PARROQUIAL DEL MOLNÀS
por Dídac Bertran (Breu Història del Molnàs)

Molt poques coses sabem sobre l’església del Molnàs, ja que gairebé no ens ha arribat documentació sobre ella. La pèrdua de l’inventari que, per iniciativa de l’Arquebisbat de Tarragona, es va realitzar l’any 1922 ha estat una desgràcia irreparable per molt diversos motius.

A l’esmentat inventari hi figuraven, a més de la descripció detallada de tots els objectes que foren destruïts durant els lamentables fets del 1936, un seguit de clarícies sobre la fundació del temple i alguns apunts sobre la seva història, dissortadament perduts per sempre.

Sobre l’actual església, seguint el criteri d’illustres historiadors, poden conjecturar que fou bastida sobre l’antic temple alçat, possiblement al segle XIII, prop del castell. Sembla ser que l’actual construcció és del segle XVI, amb elements molt més antics, estant dedicada, igual que l’anerior església, a Sant Cosme i a Sant Damià. Aquesta dedicació sembla ser que es va produir durant la segona meitat del segle XIV, com agraïment per haver’se deslliurat el lloc d’una pesta per intercessió d’aquells metges.

Arquitectònicament parlant el temple no presenta cap singularitat, tret de la magnífica i antiquíssima portalada amb un perfecte arc de punt buscat que presideix la seva façana. En aquest mateix font es pot contemplar també una minúscula rosassa, sobre la que es veu una diminuta lluerna. Coronat la fatxada i presidint una teulada de doble vessant, es troba un airós espadat que fa de campanar. El seu interior és humil.

L’església del Molnàs va dependre sempre de la parròquia de Santa Maria de Tamarit, amb seu primer a la famosa població costanera i, posteriorment, a Ferran, quan Tamarit fou abandonat pels seus habitants a mitjans del segle XIX. La seva categoria fou sempre la d’«ajuda de parròquia», fins la seva creació com a Parròquia independent el dia 1 de desembre de l’any 1991.

Malgrat la seva obligada dependència de la parròquia de Santa Maria de Tamarit, l’església del Molnàs va gaudir d’una certa autonomia. Precisament, a l’inventari del 1922 referit al cap de la parròquia consta que no es consignen dades sobre el temple del lloc perquè «desde muchos años a esta parte goza de autonomia.» El temple ha estat l’escenari, des de temps immemorials, d’infinitat d’actes religiosos, tret dels enterraments, que s’efectuaren sempre a Tamarit o, més tard, a Ferran. Cal indicar que tots els habitants dels masos de la rodalia anaven a oïr missa a la minúscula església, per la qual cosa venien en carro des dels punts més allunyats del terme.

El temple del Molnàs, pel que podem deduir de la minsa documentació conservada, no va gaudir mai de grans riqueses, la qual cosa no vol dir que no hagués hostatjat obres artístiques de mèrit. Mitjançant l’obra «Los monumentos arqueològicos y tesoro artístico de Tarragona y su província durante los años 1936-39», el Dr. Pere Batlle i Huguet, que durant molts anys fou l’encarregat de l’església del Molnàs, ens assabenta que va fer cap a la foguera una taula gòtica del segle XV que representava una escena del Calvari. Per altra banda, el propi Dr. Batlle, a «Las pinturas góticas de la catedral de Tarragona y de su Museo Diocesano», ens parla d’una de les peces més importants del Museu catedralici com a procedent del temple del Molnàs. Es tracta d’un fragment de retaule, amb les imatges de sant Cosme i sant Damià, que té unes dimensions de 1’36 x 0’58 m. És una pintura al tremp de clara d’ou sobre fusta, amb el fons policrom i amb nimbes d’or. Aquesta obra, de pintor anònim però de molt bona mà, fou realitzada a les darreries del segle XV. Sembla ser que va estar al Molnàs fins l’any 1914 en va passar a formar part de les col·leccions de l’aleshores denominat «Museu Diocesà».

Aquestes obres són, amb tota probabilitat, les que consten a un curiós inventari de l’any 1693 que reproduïm a l’apèndix documental. En aquest inventari es parla de «lo retaule» i «lo calvari».

Per altra banda, a l’esmentada relació es parla també d’una «Santa Madalena pintada» i un «Nostramo pintat», pintures de les quals ningú ens ha pogut donar noticia, la qual cosa ens mou a pensar si no foren destruïdes durant l’ocupació napoleònica, durant la qual l’església va veure com eren arrencades les seves portes per a destinar-les a la construcció de trinxeres. Cal suposar que igual destinació deurien tenir els «tres banchs de fusta» que trobem relacionats al referit inventari, així com la resta del mobiliari (un «banch de fusta ab respaller» i «un scambell alt de fusta»).

Continuant amb l’estudi de l’inventari siscentista, hi trobem registrada una escultura de que no se’n té memòria. Es tracta d’«un sant Antoni de bulto» que possiblement seria destruït durant la Guerra del Francès, ja que no ho fou a la 1936, en la qual foren cremades també algunes imatges de fusta. No sabem pas com deuria ser aquesta talla, malgrat que cal imaginar-la gran a tenor de la descripció.

L’estada de les tropes del futur mariscal Suchet al Molnàs fou realment nefasta. Als entralls abans esmentats, cal afegir-hi el de la destrucció de la campana que hi havia a l’espadat de l’església, la qual seria reposada anys després. La nova campana rebé el nom de «Maria Barbara» i és la que hi ha actualment. Segons consta a la inscripció que hi ha gravada al seu bronze, fou construïda l’any 1831, quan era batlle de la població Rafael Llauradó. L’esmentada inscripció diu exactament així:

RAFEL LLAV SENT BATLLE SE FEV ESTE CAMPANE
RADO ANY 1831

L’inventari del 1693 fa al·lusió a diversos objectes de culte, deduint’se de la seva lectura que la presència d’ornaments sagrats al temple era més aviat migrada, perquè només hi apareixen un calze, dues estoles, un portapau, unes canadelles i «una dotzena de vidres d’altar», a més de «sis draps de lli», «uns agnus guarnits de fil de plata, sis stovales de bri» i «quatre coixins». L’esmentada relació ens informa també d’«una bosseta daurada, un faristol y una linterna grega, un canalobre de llauto», «un llibre missal», i «un registre de missal de color ab ses taperetes de fil d’or». Tot això indica que el temple no era precisament molt ric, tanmateix, hem de tenir presents l’època i el nombre d’habitants del vilatge, amd l’afegit que es tractava d’una simple «ajuda de parròquia».

Acaba la llista mencionant «una capelleta ab sos pilarets» i «lo sagrat». De la primera ningú en guarda memòria i, per altra banda, caldria saber a què al·ludeix la citada descipció: si a una capella portàtil o a una capella dins l’església. Del segon, no podem afirmar amb certesa si es el mateix que es va cremar l’any 1936 a la plaça que hi ha davant el temple. El mateix es pot dir de la resta d’objectes inventariats. El que sí es pot dir que els que sobrevisqueren els fets del 1811 no ho feren pas el 1936. Es pot ben dir que, quan l’any 1939 se celebraren els primers actes litúrgics després de la Guerra Civil, a l’esglesiola del Molnàs només hi restaven les quatre parets.

De les esmentades destruccions se’n va salvar ben poca cosa. Els documents desaparegueren gairebé tots, excepte els que estaven dipositats a l’Arxiu Arxidiocesà de Tarragona o a l’Arxiu Parroquial  de Santa Maria de Tamarit, ubicat a la veïna població de Ferran. Gràcies als llibres que es conserven a l’esmentada parròquia hem pogut saber, a tall d’anècdota, que els primers actes sagramentals després de la Guerra Civil que tingueren lloc a la petita església de Sant Cosme i Sant Damià foren dos batejos. El dia 15 d’octubre de 1939 reberen les aigües baptismals Rosa Francesca Joana Vall i Virgili i Pilar Victòria Emília Izquierdo i Virgili, oficiant la cerimònia el Dr. Pere Batlle. Els referits llibres recullen els actes sagramentals efectuats a partir de l’any 1918.

En un altre ordre de coses, cal ressenyar que l’església de Molnàs va assolir la categoria de Parròquia l’any 1991, mitjançant un decret del Dr. Ramon Torella i Cascante, arquebisbe de Tarragona. El dia 10 de novembre del mateix any, l’Arquebisbat de Tarragona va designar al P. Mario Buonanno Gianfico, rogacionista, com a primer rector de la història del lloc del Molnàs.